« Auschwitz: Año 60. Irak: Año 0. | Main | Paletoland. »

February 05, 2005

El Gilipollas y la Felicidad.

Nada mejor que una buena gilipollez para alegrarte la noche del sábado. Estaba yo adoctrinándome con el Telediario de TVE Internacional cuando, así, sin avisar, ha salido en pantalla un ilustre diputado del Parlamento de mi paisito por Iniciativa per Catalunya - Els Verds (tócate los dídimos con el nombre) declarando, muy jovial y orgulloso él, la intención de redactar un proyecto de ley (o una ley de proyectos o como diablos se diga) en el que se formula el ¡ojo! "Derecho de los catalanes a la felicidad". Toma ya. Así, sin más, y se ha quedado tan ufano el tío.
Tras lograr expulsar el trozo de fuet que por poco me mata tras el inicio de apoplegía que el fulano me ha generado, me he puesto a reflexionar sobre las consecuencias que la gilipollez en cuestión tendría sobre el resto de mis días si pasa de gilipollez a secas a ley gilipollas.
Ahí lo tienes, Antoñito, ya puedes dejar de preocuparte sobre cómo devolver tus deudas, qué diablos hacer con tu carrera, cómo convencer cada día a tu chorba de que no se vaya con otro, qué leches comprarle a tu cómplice para el lunes que es su cumple, cómo ayudar a que tus padres sean al menos una milésima parte de lo felices que ellos te hicieron a ti, cómo, en definitiva, pasar de la mejor manera posible por esta vida que de vez en cuando se puede poner muy perra.
A relajarse: Iniciativa por Cataluña - Los Verdes (y vuélvetelos a tocar) tiene la solución: la Felicidad es un derecho y, como tal, a partir de ahora los responsables de dármela son los políticos.
Nada por aquí, nada por allá, helado del piña para el niño y la niña, voilà: todos felices.
Pues resulta que uno, que por desgracia no es Hume, distingue dos tipos de Felicidad: la primera, que llamaré vital, y la segunda, que llamaré segunda. La felicidad vital tiene más que ver con la percepción de uno mismo, con lo mejor o peor que te van las cosas: el orgullo, la realización, la motivación. Vamos, las ganas que tiene uno de abrir los ojos cuando el despertador suena a las 7 de la mañana, el muy hijo de su madre. La segunda tiene más que ver con la felicidad de los animales, es decir, el caballo concupisciente de Platón: la que, por poner cuatro ejemplos, algunos encuentran pateando por el monte, otros en el onanismo, otros en el alcohol y algunos, los más hijoputas, jodiendo la vida al prójimo.
En mi caso la felicidad vital no hay político que me la consiga, así que obvio su análisis. Pero la segunda, !ay la segunda!. Sin llegar a considerarme un epicúreo, tengo toda una retahila de objetos, actos, y personas capaces de hacerme el más feliz de los mortales y, si el proyecto de ley de mi nuevo mejor amigo culmina en ley hecha y derecha, me veré en la obligación de exigir a mis gobernantes que incluyan una partida en los presupuestos generales del paisito con el fin de otorgármelos.
Que los derechos derechos son, oiga. Y si mi felicidad es mi derecho, en mi derecho estoy de que el conseller o consellera de felicidad me consiga, por poner sólo tres ejemplos, una noche con Kurnikova, otra con Halle Berry y (tampoco nos vamos a poner machistas) otra con Brad Pitt para que me explique cómo diablos lo hizo para ligarse a Rachel y de paso dé una alegría a Esther, que ella, pese a exiliada, también es catalana y por lo tanto derechosa (de derechos, ojo) de la felicidad.
Y ya que estamos, puesto que no hay más verdadera felicidad que la que uno encuentra en la bisectriz del ángulo principal de la niña que uno ama (gracias Arturo P.R.), unos cuantos billetes de avión Ginebra-Barcelona no irían mal para poder pasar el sábado noche emborrachándome con mi compañera en todo esto de buscar la felicidad en lugar de estar solo en casa, comiendo fuet malo y escuchando soplapolleces de un capullo pijo que se cree Rousseau y no llega a Don Pimpom.
Si es que, como dijo el clásico antes del viva honduras:
manda huevos.

Posted by antonio at February 5, 2005 09:23 PM

Comments

LA FELICITAT COM A DRET

La Constitució espanyola diu: “L’home i la dona (no diu “l’home i l’home”, o “la dona i la dona”) tenen dret a contreure matrimoni en plena igualtat jurídica”. Crec que l’Estatut de Catalunya no en diu res, d’això. Tot i acceptant que sigui el text constitucional el competent en matèria de matrimoniatge, m’he preguntat manta vegades per quina raó la Constitució no consagra el dret a l’amor. Alguna cosa així com: “Els homes i les dones tenen dret a amar-se”.

La Carta dels Drets Humans, ratificada per l’Assemblea General de l’ONU, reconeix un cabàs de drets de les persones: el dret al treball, a la vivenda digna, a la salut, a l’educació, a l’exercici de delegació de la sobirania política, etc... Són drets que recullen les constitucions. També l’espanyola. Però aquestes Cartes no diuen ni un borrall del dret a l’amor. Em sembla que no hi ha cap constitució democràtica -ni no democràtica, és clar- que el reconegui i el consagri, el dret a l’amor. Tal vegada hem de suposar que l’amor entre els éssers humans és tan consubstancial a la humanitat que no cal ratificar-lo en un text constituent. Però les constitucions no són només un codi legislatiu. Són declaracions de convivència, fonaments d’organització d’un estat, basats en els drets que els homes i les dones es donen mútuament per a la lliure convivència. Si el dret a la vida (i a la integritat física) consta en les constitucions avançades, per quina raó no s’hi consagra el dret a l’amor? Només la Revolució Francesa, inspiradora dels textos declaratius de drets universals -i estatals- va reclamar el dret a la “fraternitat”. I ho va fer situant-lo en el mateix pla dels drets a la llibertat i a la igualtat. La fraternitat no és necessàriament l’amor, però era un tot un inici prometedor que s’ha truncat llastimosament.

“L’Estat reconeix l’amor nascut entre les persones; i igualment reconeix els vincles que aquestes lliurement decideixen contreure per la seva causa” seria una magnífica manera de començar –o d’acabar, tant se val- una Constitució. O un Estatut!

Se’m pot dir que la meva proposta és una obvietat. O que es tracta d’una intenció poètica benintencionada. No ho nego pas; ans al contrari, ho afirmo. Però si de cas és una intenció tan òbvia i tan poètica, com els drets a la vivenda o al treball que estableixen els textos constitucionals sota el paraigua dels quals convivim. I no tothom té treball, ni vivenda digna!

He de dir que, enllà de la raó romàntica, d’un principi com el que proposo se’n deriven conseqüències necessàries que encara no hem vist materialitzades, a pesar i tot de tanta democràcia com ens alimenta. Puc posar-hi algun exemple: criatures desateses pels progenitors que acaben en l’exclusió, impossibilitat de consagrar la unió de parelles homosexuals, el reconeixement immediat de la ruptura de vincles afectius (fins ara per al divorci ha calgut la prèvia separació com a prova), persones grans abandonades pels seus fills, etc. Hem legislat sobre el matrimoni –molt-, però no ho hem fet gens sobre els drets que comporta l’exercici natural de l’amor, ni ho hem fet gaire sobre els deures que impliquen la seva aparició i la seva pèrdua.

Just en aquesta línia (utopies poètiques, en aparença), ICV-EA ha plantejat per a la redacció del nou Estatut de Catalunya que aquest reconegui el dret a la felicitat dels catalans i catalanes. Més que un plantejament és, de fet, una exigència. Jo mateix vaig escriure-la en un mural disposat a la plaça Paeria en què el Conseller Saura ens demanava que hi esgrafiéssim allò que crèiem que havia de contenir el nou Estatut. Es clar que també hi vaig escriure “una major autonomia i millor finançament per als ajuntaments de Catalunya”. Però no vaig oblidar-me del drets a l’amor i a la felicitat.

Quin és (quin ha de ser) l’objectiu del nou Estatut? Hi ha qui diu que el reconeixement de l’autodeterminació. Qui, diu que la millor organització de les administracions catalanes. Hi haurà qui digui que la millor disposició dels instruments per a la garantia dels drets a la vivenda, al salari, a l’educació, etc. Tot és ben cert i tot segons el criteri de cadascú. Però el primer i darrer objectiu de l’Estatut (de tot text constituent, de fet) no pot ser altre que la consecució –la sempre difícil consecució- de la felicitat de la gent que s’hi empara. Una autodeterminació de persones infelices és una trista autodeterminació. Com és trist el treball que no fa feliç a qui l’executa.

Es cert que el dret a la “felicitat” no té validesa jurídica, car la felicitat és subjectiva i pròpia de la personal individualitat. La “felicitat” no produeix vincles contractuals sobre els quals emetre jurisdicció ni posterior jurisprudència. Però no per això la “felicitat” deixa de ser un dret dels éssers humans. Es raonable, doncs, que com a tal, l’hem de manifestar en aquells documents que ordenen la nostra vida personal i col.lectiva. El dret a la felicitat no obliga els poders públics a invertir en “felicitats” personals, certament; però els obliga a vetllar per l’acompliment de les necessitats bàsiques, sense les quals la felicitat no és possible. El reconeixement del dret a la felicitat exigiria dels poders públics una mirada cap la ciutadania, i una dedicació a ella, ben distintes d’aquesta freda relació que hi mantenen ara, basada en la relació entre fiscalitat i prestació de serveis... Fins i tot en democràcia, els poders públics operen amb els ciutadans com si la seva acció s’adrecés a un ens abstracte, a una massa anònima que segrega necessitats i paeix satisfaccions ambígües. El dret a la felicitat, si es consagrés en el text estatutari, obligaria el poder públic democràtic a individualitzar més la seva acció, a acostar-la a les expectatives de cada persona. Un estat –una comunitat estatutària- no el conforma pas una massa humana que paga impostos i en rep compensacions. L’Estat –l’administració de qualsevol poder públic, vull dir- és el resultat de la concurrència de voluntats individuals, la suma de cada persona (nom i cognoms) en un esforç comú per organitzar-se. Vist així, la “felicitat” és un dret objectiu que cada ésser de la comunitat reclama que sigui reconegut per la totalitat representada en el seu govern, i en els poders públics amb què aquest s’organitza. De fet, les comunitats humanes les hem constituïdes perquè som socials i perquè sabem que la comunitat és imprescindible per a la consecució de la felicitat individual.

L’exigència de reconèixer en l’Estatut el dret que tenim els catalans i les catalanes a la felicitat pot ser que sigui l’escriptura d’un vers. Potser sí. Però la fraternitat francesa és el vers declamat que més poderosament ha capgirat el món (la fraternitat francesa, i el poema de Jesús de Natzaret).



Autor: Francesc Pané

Posted by: Anonymous at February 13, 2005 06:41 PM